Arxius | CS Unió Europea i Política INternacional RSS feed for this section

Yes, Europe!

26 set.

Un dels fronts oberts més rellevants en clau catalana del recent referèndum sobre la independència d’Escòcia era el front europeu. I era rellevant en dos sentits: per les desiguals adhesions i rebutjos que suscitava la Unió Europea en els votants del sí i del no, i pels posicionaments de les institucions comunitàries sobre l’eventual victòria del sí a la independència.

La promesa del primer ministre britànic David Cameron de celebrar els propers anys un referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea, per tal de calmar amb euroescepticisme les ànsies eurofòbiques de part de la població britànica, va regalar a la campanya independentista la basa de la pertinença a la Unió. No està clar que això hagi influït en els posicionaments dels votants cap al sí o cap al no d’una forma rellevant, però sembla clar que aquest fet no ha permès fer discursos al bàndol unionista “amb alegria espanyola” sobre els cataclismes de la separació.

Aquest primer sentit del debat ha tingut, però, un impacte rellevant sobre el segon; sobre la posició de la Unió Europea. El fet de no prendre Londres la bandera de l’europeisme ha impedit que cap portaveu comunitari es pronunciés a favor de la causa unionista com una garantia de permanència a la Unió Europea. La cantarella mesetària espanyola sobre l’expulsió immediata i perpètua de la UE d’una Catalunya, no ha pogut ser usada en el cas escocès, principalment pel poc entusiasme europeista del front unionista.

La victòria del no, alhora, ha permès a la Unió Europea mantenir el seu calculat silenci sobre la situació en què podria quedar respecte la UE un territori escindit d’una estat membre. Pels catalans, poder disposar de l’exemple pràctic, real i recent de la relació d’una Escòcia independent amb les institucions comunitàries, ens hauria evitat un camí amb incerteses que, com s’ha vist, són les principals armes electorals de l’unionisme (britànic o espanyol).

Article publicat al butlletí digital d’Esquerra Republicana de Catalunya

Anuncis
Vídeo

Síria: arrels del conflicte, camins cap a la pau

11 oct.

Video de la jornada “Síria: arrels del conflicte, camins cap a la pau”, celebrada a la Seu Nacional d’Esquerra el dia 3 d’octubre de 2013.

BENVINGUDA:
– Bernat Costas: President de la Comissió Sectorial d’Unió Europea i Política Internacional.
– Montse Torres: Presidenta de la Comissió Sectorial Polítiques d’Immigració.
TAULA RODONA:
– Zaki Alrifai: President de l’Associació sírio-catalana per la llibertat i la democràcia.
– Anna Figueres: Cap del gabinet jurídic del CCAR.
– Tica Font: Directora de l’ICIP.
– Lourdes Vidal: Cap de l’Àrea del Món Àrab de l’IEMED.
MODERA:
– Eli Nebreda: Secretària de Política Internacional.
CLOENDA:
– Jordi Solé: Vicesecretari general de Política Internacional i Relacions Institucionals.

La Catalunya independent serà a la Unió Europea?

20 set.
Catalunya, nou estat d'Europa

Imatge: El Periódico

La darrera arma d’Espanya contra la llibertat de Catalunya és intentar inocular la por a la ciutadania. Pretenen fer creure que les plagues imaginables davallaran sobre nostre quan fem el pas. I una d’aquestes plagues promeses pels agents de l’unionisme espanyol és una pretesa expulsió automàtica dels catalans de la Unió Europea. Contra les amenaces, només ens val fer servir les raons de la lògica, el dret i la democràcia. Anem a pams.

Des de fa anys, Esquerra -com bona part de l’independentisme conscient- s’ha preocupat d’analitzar qüestions cabdals com aquesta. Només cal veure el resultat del treball fet, ara ja fa uns anys, per la Fundació Josep Irla i el Centre Maurits Coppieters (http://www.irla.cat/documents/lampliacio-interna-de-la-UE.pdf).

La primera qüestió que cal tenir molt clara és que no existeix cap precedent que puguem resseguir i, per tant, també en aquesta qüestió serem pioners. Ara bé, és indiscutible que Catalunya és avui un territori de la Unió, que compleix amb tota la legislació de què aquesta s’ha proveït; i que, precisament per això, la Unió Europea no té cap incentiu explícit en expulsar ciutadans europeus del seu sí.

En segon lloc, en dret internacional té un gran recorregut l’anomenada successió d’estats. La independència de Catalunya vindrà seguida d’una negociació necessària sobre com s’haurà de produir l’herència legal dels compromisos internacionals del Regne d’Espanya entre els dos estats que en resultin: el català i l’espanyol. I, en aquest sentit, en tots els casos hem manifestat la voluntat que la independència de Catalunya sigui respectant, i assumint com a propis, els compromisos europeus actuals d’Espanya. I això serà, sens dubte, decisiu.

En tercer lloc, hi ha una qüestió que serà cabdal per part de la Unió Europea que no és altra que la legalitat de la independència. I aquí juga un paper fonamental la decisió que va prendre el Tribunal Internacional de Justícia de l’ONU quan va afirmar, referit a Kosovo, que “el dret internacional general no contempla prohibicions sobre les declaracions d’independència”. Si independitzar-se unilateralment és legal, la Unió Europea ho respectarà.

Finalment, cal tenir també molt present que la Unió Europa (i l’euro!) necessitaran que el nou estat català assumeixi compromisos d’estabilitat política i econòmica, el primer dels quals haurà de ser assumir la “nostra” part del deute de l’estat espanyol. L’estat català tindrà un paper destacat en la credibilitat econòmica d’Espanya, en funció de com n’adquireixi obligacions sobre el seu deute. Així doncs, també en això Catalunya serà molt més útil dins de la Unió Europea.

Diplomàcia per la independència

18 jul.

El passat 3 de juliol, en la presentació a l’Ateneu Barcelonès de la campanya d’Esquerra Republicana “Prou Espoli, ara República Catalana”, el doctor en Ciències Polítiques Ferran Requejo ho va resumir amb claredat i contundència: la independència de Catalunya necessita, a banda de la voluntat majoritària de la ciutadania, un potent procés d’internacionalització.

La consecució d’un estat propi en el món actual és bàsicament una qüestió de reconeixement mutu amb la resta d’estats. La nostra voluntat de ser haurà de venir necessàriament acompanyada de l’espai per seure a la taula del món que ens faran els altres estats. I això passarà de forma fàcil, còmoda i inapel·lable, si prèviament hem sabut treballar com cal.

Afirmava en aquesta mateixa intervenció el doctor Requejo: “Hem de trobar aliats, consensos. No només a Europa, també als Estats Units, en els grans actors internacionals, a Nacions Unides. En aquest camp està pràcticament tot per fer. Un govern de la Generalitat que realment es plantegi la independència de Catalunya ha d’estar organitzat per aconseguir la independència de Catalunya. Això no és el govern actual. És un govern que ha de venir després i que ha d’estar organitzat per això; que ha de tenir un departament d’internacionalització, per exemple.”

Amb aquesta voluntat de ser al món treballem des del partit i des de les institucions. Però cal, també i sobretot, tal i com reclamava la Secretària General d’Esquerra, Marta Rovira, fa uns dies al Govern de la Generalitat, que sigui el propi Govern qui “es cregui el país i posi al capdavant de les delegacions exteriors persones que es creguin el país i expliquin a les institucions europees quina és la nostra situació i que ens en sortiríem com a país si només depenguessin de nosaltres per gestionar els nostres recursos”.

El present i futur del país necessita d’una acció exterior potent i d’una direcció d’aquesta acció exterior que tingui clara la seva missió i ben après el seu paper.