Arxius | General RSS feed for this section

Quant ha de guanyar un alcalde?

24 juny

Com cada inici de nou mandat municipal, ha arribat el torn d’aprovar en els plens municipals, comarcals i provincials les retribucions dels càrrecs electes. I ja han arribat les polèmiques: Mollet, Sant Andreu de Llavaneres, etc.

La facultat dels plens dels ens locals per fixar les pròpies retribucions és un niu de maldecaps pels gestors locals que deriva en dues conseqüències evidents.

La primera d’elles és que, es decideixi el què es decideixi, la decisió generarà problemes; bé sigui per les crítiques constants i permanents sobre “els grans sous dels regidors”, bé sigui perquè amb les retribucions fixades és impossible que els electes tinguin la dedicació necessària a l’Ajuntament.

La segona d’elles és que el sistema actual permet, sota l’empara del “tots són igual”, que els que realment abusen del sistema ho facin amb certa impunitat.

Les entitats municipalistes (ACM i FMC) publiquen cada nou mandat unes recomanacions sobre com definir les retribucions dels alcaldes i regidors, que, personalment, em semblen prou ponderades i ajustades. Són sistemes que persegueixen certa objetivació de les retribucions a partir de la comparació amb els sous del personal funcionari. I segurament aquesta és la clau: establir criteris objectibables partint de variables com la població del municipi, els presspostos a gestionar, la responsabilitat personal a assumir (delegacions de signatura de llicències o no, per exemple), etc.

Tot i així, les crítiques no acabaran i continuaran essent un llast per la gestió dels alcaldes i regidors. Tinc la certesa que  només amb una regulació per llei d’aquestes retribucions, els alcaldes i regidors es treuran la pressió innecessària del damunt;fent saltar pels aires, però, l’autonomia local. Si el Parlament s’atreveix a legislar en aquesta matèria, aquells que abusen del sistema ja no podran fer-ho; i bona part dels electes del país tindran una retribució digna, que sovint ara no tenen.

Spain’s secret conflict

5 juny

Sempre hi som

4 maig

Creixem junts

24 abr.

De la Fira a la campanya, i aturada per Sant Jordi

23 abr.

Després de la voràgine de la Fira del Ram (bloc), he fet uns dies de semirepòs i, sense adonar-me’n, m’he trobat a Sant Jordi, a l’estrany cap de setmana de Pasqua i a 29 dies de les eleccions municipals.

La darrera Fira del Ram que vivia com a Director va acabar el diumenge passat amb un notable èxit de públic i la sensació general que els negocis havien rutllat. És justament per això que té sentit la Fira i encoratjo a qui n’hagi de liderar les properes edicions que continuï empenyent en la direcció de reforçar el caràcter econòmic del certamen.

Sis dies després de cloure la Fira, ens plantem a un Sant Jordi emboirat per les amenaces climatològiques i per aquesta dissort de calendari que el situa just al mig del cap de setmana de Pasqua. De forma extranya, aquest any no tinc cap títol en concret a la llista de peticions de llibres a rebre; o sigui que podré gaudir al màxim de l’efecte sorpresa.

I just passi aquest cap de setmana, arrencarà l’esprint final de les eleccions municipals. Avui resten 29 dies i dimarts en mancaran 26. Aquesta vegada m’ho miro tot plegat des de la comoditat de saber que la responsabilitat d’encapçalar la candidatura recau sobre les meves espatlles, però amb un nivell d’il·lusió altíssim. Comença ja el ritual de preparar els cartells, repartir i explicar el programa electoral, quadrar el calendari per poder fer tots els actes i assistir a tot arreu o cal; i, de mica en mica, van creixent els nervis esperant el veredicte ciutadà.

Estic convençut que hem fet quatre anys de bona feina i penso que la ciutadania de Tordera ho apreciarà. Alhora, sé que en Xavier Pla és un grandíssim candidat. Aquests dies de la Fira se n’ha fet un fart de parlar amb tothom i donar-se a conèixer al màxim per superar l’handicap del nou candidat.

Aquests darrers dies hem pogut conèixer les imatges de campanya del jovent de la nostra candidatura (Facebook). Fan patxoca, oi?

Martingales

4 abr.

No fa pas massa setmanes, vaig redescobrir una torderenca coneguda d’infància, la Gemma Martí. Ho vaig fer a partir de l’anunci de la presentació del projecte Martingales al Cal Terrassà (Facebook). I des d’allà vaig anar a petar al bloc del projecte (enllaç) i a la galeria de Flickr! de la Romina Martí, la germana i dissenyadora que completa el projecte.

M’encanta!

La bellesa de les il·lustracions, el joc amb les paraules i l’encert de la Teresa de fer servir el bar com un raconet de promoció cultural. Per cert, confio que la Romina m’ho permeti, però li he robat una il·lsutració com a fons d’escriptori del meu ordinador.

El problema no és el deute de les administracions públiques

30 març

Zapatero i Rubalcaba en el Ple del Congrés. Foto: 3cat24.cat

Escolto perplex, a través de la ràdio del cotxe, unes declaracions que ha fet aquest matí el president el Govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero afirmant que la preocupant situació del deute espanyol és culpa de les autonomies i els ajuntaments (3cat24.cat). Reconeix, almenys, que el seu govern (el de l’Estat) ha concertat un 75% dels diners de deute en poder de les administracions públiques; però que ho ha per poder cedir-los a ajuntaments i comunitats autònomes perquè continuïn amb el seu espiral de despesa desenfrenada. Quanta barra!

En primer lloc, el gran problema de deute a l’estat espanyol no prové de les administracions públiques. Aquestes, que suposen prop d’un 40% del total de l’economia, “només” han contret un 16% del total del deute. El 84% restant són crèdits concertats per empreses, operacions immobiliàries hiperfinançades i les hipoteques i els crèdits del cotxe de tots els ciutadans.

Repeteixo, les administracions públiques estan poc endeutades en comparació amb tots nosaltres. Valgui la següent comparativa com a explicació. Imaginem una família amb uns ingressos anuals de 30.000 euros que té contractada una hipoteca per comprar el pis de 140.000 euros i un crèdit pel cotxe de 10.000 euros. No són números estrambòtics, oi? Doncs té diners prestats equivalents al 500% dels seus ingressos anuals.

Després de la darrera reforma legal, els ajuntaments només poden endeutar-se per sota del 75% dels seus ingressos. Segur que el problema del deute és l’administració pública? I, en tot cas, el problema del deute són les administracions locals que “només” tenen a l’entorn del 2% de tot el deute existent a l’estat espanyol?

En segon lloc, el president espanyol afirma que l’Estat s’endeuta per poder transferir diners als ajuntament i a les comunitats autònomes. Repeteixo: quina barra!

L’any 2008 i el 2009 els ajuntaments haurem de “tornar” a l’Estat diners que ens ha transferit de més del què ens tocava del Fons Estatal de Cooperació Local. Diners que, a més, no surten de cap crèdit de l’Estat: surten d’una fòrmula matemàtica per la qual a l’administració local li pertoca entre l’1% i el 2% de tot el què es recapta per IRPF, IVA i Impostos Especials.

I les transferències a les autonomies tampoc són el problema; com a mínim pel què fa a Catalunya. Ni en milers d’anys aconseguirien transferir a la Generalitat tot el què expolien fiscalment!

La conclusió de tot plegat és la següent: el problema de l’administració no és el deute, és el dèficit.

Les administracions, i els ajuntaments en primer lloc, hem estirat més el braç que la màniga en el dia a dia, i hem gastat més del què podem pagar. Hem contret més obligacions que no pas ingresso rebem. I d’aquí patim.

I en aquest aspecte les culpes van repartides. És cert que el sistema de finançament municipal fa els ajuntaments molt vulnerables als alts i baixos del totxo, i a l’especulació immobiliària. I també és cert que, per exemple, els ajuntaments paguen IVA com tothom, o sigui que el 18% del què gasten o paguen a l’Estat només en concepte d’aquest impost.

Però, alhora, em nego a acceptar que només poguem fer el ploricó, i que ens neguem a admetres que, en general, hem reaccionat tard i malament. I quan el 2008 comencen a caure els invells d’ingressos als que falsament ens havíem acostumat, no hem parat de gastar fins que ens hem trobat l’aigua al coll.

No votis

27 març

Vodpod videos no longer available.

no votis, posted with vodpod

 

La gent de Barcelona Decideix (web) estan fent les coses molt ben fetes perquè la consulta que el 10 d’abril portaran a terme al cap i casal sigui un èxit. Fa temps que el vot anticipat rutlla i han aconseguit el suport de moltíssima gent (bromes com les de la consellera de Justícia, a part).Ara acaben de llençar aquest video de crida a la participació, inspirat en un del demòcrates nordamericans en les darreres presidencials, que és una passada!

Divendres vinent, els Manel a Tordera

26 març

Les retallades a Salut

23 març

Durant aquest mandat he tingut l’oportunitat de ser membre del Consell Català de la Salut (enllaç) en representació de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques (web). És una d’aquelles tasques no remunerades que, a vegades, et cauen al damunt sense saber ben bé com, però que et serveixen per prendre una nova perspectiva sobre determinades organitzacions o espais d’interès públic que abans no t’havies plantejat. En aquest cas, els darrers tres anys i mig he après moltíssim sobre el funcionament real del sistema de salut al nostre país, i sobre la seva gestió global. Les reunions -gairebé sempre conjuntes amb el Consell de Direcció de l’Institu Català de la Salut (ICS)- són un espai d’intercanvi d’opinions sobre la política sanitària del país i una mostra fefaent de la força de pressió que tenen els aparells sindicals en aquest àmbit.

En la darrera sessió del Consell Català de la Salut, el recent estrenat Conseller de Salut Boi Ruiz i el seu equip van presentar el seu pla de retallades pel sistema català de salut. Un document interessant que em sembla molt explicatiu de la posició que ha adoptat el govern del President Mas: pintar un panorama econòmicament desolador, justificar retallades de despesa en àmbits socials i innovar molt poc i ser encara menys proactiu. Us adjunto la presentació que ens van lliurar. Què n’opineu?