Les eleccions europees seran el 25 de maig de 2014. Què implica això?

Entre el 22 i el 25 de maig de 2014, els ciutadans de la Unió Europea haurem d’escollir el nou Parlament de 751 membres (15 menys que actualment). L’establiment de la data de les eleccions no és baladí per nosaltres i té implicacions diverses.

La primera pregunta sorgeix ràpidament: en quin moment del procés d’independència ens trobarem? Si encara som part de l’estat espanyol, participarem de les votacions el diumenge 25 de maig de 2014 per escollir part dels 54 electes que li pertoquen (i, segons va aprovar l’Europarlament li continuaran pertocant).

Si el procés d’emancipació hagués reeixit en aquella data, caldrà conèixer en quina situació respecte la UE ens trobem: en continuem essent membres de forma immediata?, hem pogut acordar els termes de la nostra participació en la Unió Europea i les seves institucions?, ja som circumscripció electoral europea pròpia i sabem quants eurodiputats escull la república catalana?

Entre aquest magma d’incògnites, però, hi ha dues certeses.

La primera és que aquestes eleccions europees es produiran en un moment de crisi i grans dubtes sobre el futur del projecte polític europeu. Les pulsions euroescèptiques i antieuropeístes guanyaran terreny i la contestació serà molt important. En aquest marc, haurem de respondre a dues preguntes: volem que la república catalana sigui a la Unió Europea? Rotundament, sí. Com volem que sigui la Unió Europea on volem ser? Aquesta és la pregunta que volem respondre!

La segona és que Esquerra Republicana de Catalunya és un partit central al país, que compta actualment amb uns nivells de suport popular molt importants, i que en els propers comicis europeus (dins Espanya o no), Esquerra ha de consolidar aquest rol de partit central al país i assolir la presència plena i permanent al Parlament Europeu.

Amb la independència, què passa amb Europa?

Video realitzat per http://www.thecatalanproject.com

Esquerra presidirà la Comissió d’Exteriors del Parlament

Una de les claus del procés de secessió que ha endegat Catalunya serà la gestió del front internacional. Aquest fet, conjuntament amb el paper de preeminència que tindrà el Parlament de Catalunya com a institució sobre la qual pivoti l’exercici del dret a l’autodeterminació, converteix en una peça molt rellevant la Comissió parlamentària d’Acció Exterior i de la Unió Europea.

Aquesta Comissió és la responsable del control polític del govern en matèria d’afers comunitaris i internacionals i és, per tant, l’espai on es debaten les polítiques a seguir en aquests camps, es fan propostes d’acció i es mantenen les relacions amb els altres parlaments del món. En aquesta legislatura, a més, la comissió d’exteriors serà la responsable també dels afers de cooperació al desenvolupament.

A partir d’aquesta setmana es constituiran les diferents Comissions de la desena legislatura del Parlament de Catalunya, i ja es comencen a conèixer els acords entre els partits sobre la composició de les meses de cada comissió. Així, en aquest període legislatiu, la Presidència de la Comissió d’Acció Exterior i de la Unió Europea correspondrà al diputat d’ERC, Jordi Solé.

La internacionalització del procés d’independència des del Parlament serà pivotat, doncs, pel Vice-Secretari General de Relacions Institucionals i Política Internacional; que, alhora, és el Secretari General de l’Aliança Lliure Europea, la formació política europea de la qual forma part Esquerra Republicana de Catalunya.

La Catalunya independent serà a la Unió Europea?

Imatge: El Periódico

La darrera arma d’Espanya contra la llibertat de Catalunya és intentar inocular la por a la ciutadania. Pretenen fer creure que les plagues imaginables davallaran sobre nostre quan fem el pas. I una d’aquestes plagues promeses pels agents de l’unionisme espanyol és una pretesa expulsió automàtica dels catalans de la Unió Europea. Contra les amenaces, només ens val fer servir les raons de la lògica, el dret i la democràcia. Anem a pams.

Des de fa anys, Esquerra -com bona part de l’independentisme conscient- s’ha preocupat d’analitzar qüestions cabdals com aquesta. Només cal veure el resultat del treball fet, ara ja fa uns anys, per la Fundació Josep Irla i el Centre Maurits Coppieters (http://www.irla.cat/documents/lampliacio-interna-de-la-UE.pdf).

La primera qüestió que cal tenir molt clara és que no existeix cap precedent que puguem resseguir i, per tant, també en aquesta qüestió serem pioners. Ara bé, és indiscutible que Catalunya és avui un territori de la Unió, que compleix amb tota la legislació de què aquesta s’ha proveït; i que, precisament per això, la Unió Europea no té cap incentiu explícit en expulsar ciutadans europeus del seu sí.

En segon lloc, en dret internacional té un gran recorregut l’anomenada successió d’estats. La independència de Catalunya vindrà seguida d’una negociació necessària sobre com s’haurà de produir l’herència legal dels compromisos internacionals del Regne d’Espanya entre els dos estats que en resultin: el català i l’espanyol. I, en aquest sentit, en tots els casos hem manifestat la voluntat que la independència de Catalunya sigui respectant, i assumint com a propis, els compromisos europeus actuals d’Espanya. I això serà, sens dubte, decisiu.

En tercer lloc, hi ha una qüestió que serà cabdal per part de la Unió Europea que no és altra que la legalitat de la independència. I aquí juga un paper fonamental la decisió que va prendre el Tribunal Internacional de Justícia de l’ONU quan va afirmar, referit a Kosovo, que “el dret internacional general no contempla prohibicions sobre les declaracions d’independència”. Si independitzar-se unilateralment és legal, la Unió Europea ho respectarà.

Finalment, cal tenir també molt present que la Unió Europa (i l’euro!) necessitaran que el nou estat català assumeixi compromisos d’estabilitat política i econòmica, el primer dels quals haurà de ser assumir la “nostra” part del deute de l’estat espanyol. L’estat català tindrà un paper destacat en la credibilitat econòmica d’Espanya, en funció de com n’adquireixi obligacions sobre el seu deute. Així doncs, també en això Catalunya serà molt més útil dins de la Unió Europea.

Diplomàcia per la independència

Font: http://www.democracyctr.org

El passat 3 de juliol, en la presentació a l’Ateneu Barcelonès de la campanya d’Esquerra Republicana “Prou Espoli, ara República Catalana”, el doctor en Ciències Polítiques Ferran Requejo ho va resumir amb claredat i contundència: la independència de Catalunya necessita, a banda de la voluntat majoritària de la ciutadania, un potent procés d’internacionalització.

La consecució d’un estat propi en el món actual és bàsicament una qüestió de reconeixement mutu amb la resta d’estats. La nostra voluntat de ser haurà de venir necessàriament acompanyada de l’espai per seure a la taula del món que ens faran els altres estats. I això passarà de forma fàcil, còmoda i inapel·lable, si prèviament hem sabut treballar com cal.

Afirmava en aquesta mateixa intervenció el doctor Requejo: “Hem de trobar aliats, consensos. No només a Europa, també als Estats Units, en els grans actors internacionals, a Nacions Unides. En aquest camp està pràcticament tot per fer. Un govern de la Generalitat que realment es plantegi la independència de Catalunya ha d’estar organitzat per aconseguir la independència de Catalunya. Això no és el govern actual. És un govern que ha de venir després i que ha d’estar organitzat per això; que ha de tenir un departament d’internacionalització, per exemple.”

Amb aquesta voluntat de ser al món treballem des del partit i des de les institucions. Però cal, també i sobretot, tal i com reclamava la Secretària General d’Esquerra, Marta Rovira, fa uns dies al Govern de la Generalitat, que sigui el propi Govern qui “es cregui el país i posi al capdavant de les delegacions exteriors persones que es creguin el país i expliquin a les institucions europees quina és la nostra situació i que ens en sortiríem com a país si només depenguessin de nosaltres per gestionar els nostres recursos”.

El present i futur del país necessita d’una acció exterior potent i d’una direcció d’aquesta acció exterior que tingui clara la seva missió i ben après el seu paper.

Tres notes sobre l’organització del nou govern de Tordera

No puc evitar mirar encuriosit l’organització municipal que ha ordenat l’alcalde de Tordera després de revalidar la majoria absoluta. Avui es celebrarà el ple d’organització de l’ajuntament i l’alcalde donarà compte del què ha decretat (nota). Permeteu-me’n tres comentaris:

Josep Llorens, “el vicealcalde”. El que es prefigura com a delfí i hipotètic successor de Joan Carles Garcia al capdavant de CiU a Tordera assumeix un rol propi d’un cap de govern municipal. Encapçalarà el govern i tota la resta reportaran a ell. Entenc que això respon a tres situacions: voluntat de reforçar un “successor”, la menor de presència de l’alcalde a l’Ajuntament (notícia de RTFM)  i la voluntat de l’alcalde de delegar el dia a dia de l’Ajuntament. Conseqüències més evidents: qui mana en realitat? quin sentit té tenir un primer tinent d’alcalde (Jordi Camó) depenent del segon tinent d’alcalde (Josep Llorens)?

Diverses de fredes i una de calenta en promoció. Després d’anunciar tota la campanya que la promoció econòmica seria l’eix central del nou mandat, les competències de promoció continuaran dividides entre diferents regidories: mercats amb via pública (Carles Aulet), promoció i ocupació amb benestar (Jordi Camó) i llicències d’activitats amb urbanisme (Rosa Salarichs), sense comptar amb la necessària maquinària de comunicació institucional que dependrà de “vicealcalde” Josep Llorens. La bona notícia: CiU sembla que ha assumit plenament impulsar el mercat de Sant Pere: almenys el regidor Aulet rep l’encàrrec de “mercats”, en plural.

Funcionaran les quatre àrees? Ja en el mandat 1999-2003, Joan Carles Garcia va organitzar el govern en quatre grans àrees (ponències en deia llavors). I va ser un fracàs rotund. Ni els regidors encarregats tenien clares les seves àrees de responsabilitat, ni els regidors “sotmesos” es volien “sotmetre”. Passarà ara el mateix? Creant la figura del gerent d’àrea es resoldran tots els problemes? O l’alcalde i el “vicealcalde” assumeixen la jerarquia entre regidors com a pròpia i forcen a aquests i a la maquinària administrativa municipal a tenir-ho clar, o tornarà a ser una organització fantasma.

Quant ha de guanyar un alcalde?

Com cada inici de nou mandat municipal, ha arribat el torn d’aprovar en els plens municipals, comarcals i provincials les retribucions dels càrrecs electes. I ja han arribat les polèmiques: Mollet, Sant Andreu de Llavaneres, etc.

La facultat dels plens dels ens locals per fixar les pròpies retribucions és un niu de maldecaps pels gestors locals que deriva en dues conseqüències evidents.

La primera d’elles és que, es decideixi el què es decideixi, la decisió generarà problemes; bé sigui per les crítiques constants i permanents sobre “els grans sous dels regidors”, bé sigui perquè amb les retribucions fixades és impossible que els electes tinguin la dedicació necessària a l’Ajuntament.

La segona d’elles és que el sistema actual permet, sota l’empara del “tots són igual”, que els que realment abusen del sistema ho facin amb certa impunitat.

Les entitats municipalistes (ACM i FMC) publiquen cada nou mandat unes recomanacions sobre com definir les retribucions dels alcaldes i regidors, que, personalment, em semblen prou ponderades i ajustades. Són sistemes que persegueixen certa objetivació de les retribucions a partir de la comparació amb els sous del personal funcionari. I segurament aquesta és la clau: establir criteris objectibables partint de variables com la població del municipi, els presspostos a gestionar, la responsabilitat personal a assumir (delegacions de signatura de llicències o no, per exemple), etc.

Tot i així, les crítiques no acabaran i continuaran essent un llast per la gestió dels alcaldes i regidors. Tinc la certesa que  només amb una regulació per llei d’aquestes retribucions, els alcaldes i regidors es treuran la pressió innecessària del damunt;fent saltar pels aires, però, l’autonomia local. Si el Parlament s’atreveix a legislar en aquesta matèria, aquells que abusen del sistema ja no podran fer-ho; i bona part dels electes del país tindran una retribució digna, que sovint ara no tenen.

Perfils 2.0 dels electes de Tordera

El passat mandat i aquest eleccions municipals han vingut marcats per una presència importantíssima de la política a les xarxes socials. I els exelectes de Tordera no n’hem estat una excepció. També els que repeteixen i els nous regidors i regidores veuran aquests propers quatre anys que la ciutadania conversa amb ells a través de les xarxes socials.

En aquest post trobareu els enllaços als blocs i perfils de Facebook, Twitter, LinkedIn, etc. dels electes locals torderencs. Si em manca algun enllaç, feu-m’ho saber i ho actualitzo de seguida.

Convergència i Unió (bloc)

Joan Carles Garcia: Facebook (i perfils corporatius a Facebook i Twitter)

Jordi Camó

Josep Llorens

M. Àngels Cayró

Rosa M. Salarichs: Facebook i Twitter

Marçal Vilajeliu

Carles Aulet

Sílvia Català: Facebook

Eliana Romera: Facebook

Partit dels Socialistes de Catalunya (bloc i Facebook)

Josep Romaguera: Facebook

Montserrat de Diego: Facebook

Antonia Garcia

Salvador Domínguez: Facebook

Esquerra Republicana de Catalunya (web i Facebook)

Xavier Pla: Facebook i LinkedIn

Jordi Romaguera: Bloc, Facebook, Twitter i LinkedIn

Partit Popular (bloc)

Xavier Martin: bloc, Facebook i Twitter

Javier Caballero: Facebook

Cedint el testimoni

Juny 2003. Ple de constitució. Font: El Punt

Avui és el meu darrer dia com a regidor de l’Ajuntament de Tordera. Fa 8 anys, exercint de membre més jove del consistori, i per tant, de secretari de la mesa d’edat (en tenia 21) vaig prendre possessió del càrrec. Ara, dos mandats després, m’acomiado amb sensacions diverses.

Estic content de saber-me afortunat. He pogut gaudir servint la ciutadania de Tordera, i espero haver-ho fet tant bé com hauré sabut. No espero haver fet content tothom, això és impossible; però confio en haver estat prou equànim i responsable.

"Absències". El record que ens emportem els regidors cessants.

M’acomiado sabent que sempre podré lluir amb orgull haver estat el primer regidor d’Esquerra des de la República a Tordera, i amb un agraïment molt sincer a tothom qui ha confiat en mi per tal que això fos possible. En aquest sentit, la menció d’honor és per en Josep Garcia, qui sense ell no hauríem fet res.

Cedeixo el testimoni a en Xavier Pla i en Jordi Romaguera (que, per cert, també serà demà a la mesa d’edat). Jo he corregut 8 anys aquesta cursa sense final. Ara els cedeixo el relleu sabent que seran molt més ràpids i eficients que jo.

Moltes gràcies a tots aquells amb qui hem compartit aquest tros del camí.

Spain’s secret conflict