Com cada inici de nou mandat municipal, ha arribat el torn d’aprovar en els plens municipals, comarcals i provincials les retribucions dels càrrecs electes. I ja han arribat les polèmiques: Mollet, Sant Andreu de Llavaneres, etc.
La facultat dels plens dels ens locals per fixar les pròpies retribucions és un niu de maldecaps pels gestors locals que deriva en dues conseqüències evidents.
La primera d’elles és que, es decideixi el què es decideixi, la decisió generarà problemes; bé sigui per les crítiques constants i permanents sobre “els grans sous dels regidors”, bé sigui perquè amb les retribucions fixades és impossible que els electes tinguin la dedicació necessària a l’Ajuntament.
La segona d’elles és que el sistema actual permet, sota l’empara del “tots són igual”, que els que realment abusen del sistema ho facin amb certa impunitat.
Les entitats municipalistes (ACM i FMC) publiquen cada nou mandat unes recomanacions sobre com definir les retribucions dels alcaldes i regidors, que, personalment, em semblen prou ponderades i ajustades. Són sistemes que persegueixen certa objetivació de les retribucions a partir de la comparació amb els sous del personal funcionari. I segurament aquesta és la clau: establir criteris objectibables partint de variables com la població del municipi, els presspostos a gestionar, la responsabilitat personal a assumir (delegacions de signatura de llicències o no, per exemple), etc.
Tot i així, les crítiques no acabaran i continuaran essent un llast per la gestió dels alcaldes i regidors. Tinc la certesa que només amb una regulació per llei d’aquestes retribucions, els alcaldes i regidors es treuran la pressió innecessària del damunt;fent saltar pels aires, però, l’autonomia local. Si el Parlament s’atreveix a legislar en aquesta matèria, aquells que abusen del sistema ja no podran fer-ho; i bona part dels electes del país tindran una retribució digna, que sovint ara no tenen.
Bernat Costas Castilla 