Yes, Europe!

Un dels fronts oberts més rellevants en clau catalana del recent referèndum sobre la independència d’Escòcia era el front europeu. I era rellevant en dos sentits: per les desiguals adhesions i rebutjos que suscitava la Unió Europea en els votants del sí i del no, i pels posicionaments de les institucions comunitàries sobre l’eventual victòria del sí a la independència.

La promesa del primer ministre britànic David Cameron de celebrar els propers anys un referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea, per tal de calmar amb euroescepticisme les ànsies eurofòbiques de part de la població britànica, va regalar a la campanya independentista la basa de la pertinença a la Unió. No està clar que això hagi influït en els posicionaments dels votants cap al sí o cap al no d’una forma rellevant, però sembla clar que aquest fet no ha permès fer discursos al bàndol unionista “amb alegria espanyola” sobre els cataclismes de la separació.

Aquest primer sentit del debat ha tingut, però, un impacte rellevant sobre el segon; sobre la posició de la Unió Europea. El fet de no prendre Londres la bandera de l’europeisme ha impedit que cap portaveu comunitari es pronunciés a favor de la causa unionista com una garantia de permanència a la Unió Europea. La cantarella mesetària espanyola sobre l’expulsió immediata i perpètua de la UE d’una Catalunya, no ha pogut ser usada en el cas escocès, principalment pel poc entusiasme europeista del front unionista.

La victòria del no, alhora, ha permès a la Unió Europea mantenir el seu calculat silenci sobre la situació en què podria quedar respecte la UE un territori escindit d’una estat membre. Pels catalans, poder disposar de l’exemple pràctic, real i recent de la relació d’una Escòcia independent amb les institucions comunitàries, ens hauria evitat un camí amb incerteses que, com s’ha vist, són les principals armes electorals de l’unionisme (britànic o espanyol).

Article publicat al butlletí digital d’Esquerra Republicana de Catalunya

Què ens hi juguem en aquestes eleccions europees?

En els comicis del 25 de maig, Europa s’hi juga la seva pròpia raó de ser com a l’instrument més útil en la defensa, protecció i promoció dels drets de ciutadania. Amb l’ascens de les forces d’extrema dreta (a França i Holanda, sobretot) i dels moviments feixistes (Grècia), aquets grups poden obtenir grup parlamentari propi a l’Europarlament. L’Europa que defineix –i volem que ho continuï fent- un marc de drets i llibertats de ciutadania únic al món ha de plantar cara democràtica als qui volen rebentar aquest model.

Europa s’hi juga confiar les seves institucions a continuar funcionant al dictat de les receptes econòmiques conservadores, obsessionades amb la contenció i el retorn del deute, o tornar al seu paper d’estimulador econòmic, promotor d’economia del coneixement, d’economia verda i de polítiques de creació de llocs de treball. No serà gens baladí saber qui tingui la majoria a l’eurocambra o qui presideixi la Comissió.

Els catalans ens hi juguem també la nostra credibilitat com a europeistes. Hem demostrat històricament el nostre compromís amb els principis de la Unió i volem continuar essent-ne membres i participar del seu futur.

I ens hi juguem també la imatge que des d’Europa es té de nosaltres. Som un país cívic que reclama democràticament ser una república europea com les altres. 

Amb la independència, què passa amb Europa?

Video realitzat per http://www.thecatalanproject.com

La Catalunya independent serà a la Unió Europea?

Imatge: El Periódico

La darrera arma d’Espanya contra la llibertat de Catalunya és intentar inocular la por a la ciutadania. Pretenen fer creure que les plagues imaginables davallaran sobre nostre quan fem el pas. I una d’aquestes plagues promeses pels agents de l’unionisme espanyol és una pretesa expulsió automàtica dels catalans de la Unió Europea. Contra les amenaces, només ens val fer servir les raons de la lògica, el dret i la democràcia. Anem a pams.

Des de fa anys, Esquerra -com bona part de l’independentisme conscient- s’ha preocupat d’analitzar qüestions cabdals com aquesta. Només cal veure el resultat del treball fet, ara ja fa uns anys, per la Fundació Josep Irla i el Centre Maurits Coppieters (http://www.irla.cat/documents/lampliacio-interna-de-la-UE.pdf).

La primera qüestió que cal tenir molt clara és que no existeix cap precedent que puguem resseguir i, per tant, també en aquesta qüestió serem pioners. Ara bé, és indiscutible que Catalunya és avui un territori de la Unió, que compleix amb tota la legislació de què aquesta s’ha proveït; i que, precisament per això, la Unió Europea no té cap incentiu explícit en expulsar ciutadans europeus del seu sí.

En segon lloc, en dret internacional té un gran recorregut l’anomenada successió d’estats. La independència de Catalunya vindrà seguida d’una negociació necessària sobre com s’haurà de produir l’herència legal dels compromisos internacionals del Regne d’Espanya entre els dos estats que en resultin: el català i l’espanyol. I, en aquest sentit, en tots els casos hem manifestat la voluntat que la independència de Catalunya sigui respectant, i assumint com a propis, els compromisos europeus actuals d’Espanya. I això serà, sens dubte, decisiu.

En tercer lloc, hi ha una qüestió que serà cabdal per part de la Unió Europea que no és altra que la legalitat de la independència. I aquí juga un paper fonamental la decisió que va prendre el Tribunal Internacional de Justícia de l’ONU quan va afirmar, referit a Kosovo, que “el dret internacional general no contempla prohibicions sobre les declaracions d’independència”. Si independitzar-se unilateralment és legal, la Unió Europea ho respectarà.

Finalment, cal tenir també molt present que la Unió Europa (i l’euro!) necessitaran que el nou estat català assumeixi compromisos d’estabilitat política i econòmica, el primer dels quals haurà de ser assumir la “nostra” part del deute de l’estat espanyol. L’estat català tindrà un paper destacat en la credibilitat econòmica d’Espanya, en funció de com n’adquireixi obligacions sobre el seu deute. Així doncs, també en això Catalunya serà molt més útil dins de la Unió Europea.