La veu de la diàspora catalana

El que ha succeït en les darreres conteses electorals no pot repetir-se, de cap de les maneres, en les properes eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre. La ciutadania catalana que resideix fora del país ha de poder votar en totes les eleccions. Les traves, retards i incoherències de la legislació electoral espanyola han fet que, de forma recurrent, la ciutadania catalana no hagi pogut votar (excepte en un petitíssim percentatge) a les eleccions que successivament s’han anat convocant. A més, les constatacions sobre les diferències en el tracte a la ciutadania catalana, respecte la que té veïnatge administratiu en altres zones de l’estat, quan ha d’exercir el dret a vot des de l’exterior són palmàries.

La nostra submissió a la LOREG i al sistema diplomàtic espanyol fa pensar que, en les eleccions municipals, no veurem una millora en aquest àmbit. Ara bé, l’injustificable retard en construir la legislació electoral catalana, l’administració electoral pròpia i un sistema nostrat de gestió de les conteses electorals han estat els millors aliats d’aquest drama democràtic que fa que moltíssim gent vegi frustrat el seu essencialíssim dret al vot.

Si en el succedani de consulta del 9N, fet amb mitjans molt rudimentaris i on la Generalitat va establir molt pocs punts de participació, la participació exterior va ser altíssima; si, a més, en e les darreres eleccions al Parlament es va establir una participació de la Catalunya exterior superior a l’habitual; si la diàspora catalana mostra dia rere dia la seva voluntat de participar en les decisions del país amb la màxima implicació; no podem aturar-nos fins a garantir que ho puguin fer. Aquest ha de ser  el compromís democràtic dels catalans d’aquí amb els catalans del món.

Fer política internacional amb llei o sense

Aquest és el punt de partida de la defensa que ha fet Esquerra Republicana de la nova Llei d’acció exterior i de relacions amb la UE que ha aprovat recentment el Parlament de Catalunya. I és que, amb l’estat actual de les coses, la primera feina que té tothom a Catalunya és defensar el dret a fer política. Com va dir el diputat d’ERC, Jordi Solé, en la defensa de la Llei “aquest país ha fet, fa i farà política exterior amb o sense llei, perquè està en la nostra vocació europeista”.

L’unionisme no s’ha preocupat ni mig segon a plantejar-se si el projecte de Llei del govern era prou bo, o estava mancat, o li calien millores. Simplement ha agafat l’escut i l’espasa per atacar tot intent de fer política a l’exterior per part de les institucions catalanes. Tant li fa que la Catalunya autonòmica tingui algunes competències en acció exterior i vers la UE en matèries de la seva competència. Tant li fa que la Carta Europea de l’Autonomia Local protegeixi i impulsi el dret de les administracions locals relacionar-se entre elles més enllà de les fronteres estatals. No li importa que Catalunya tingui un paper actiu des de fa dècades en la política mediterrània. Només els preocupa que vulguem ser, que vulguem fer política.
I aquesta intransigència ens aboca a haver de defensar la major –el dret a fer política-, en comptes de poder focalitzar encara més esforços en millorar un projecte de llei que tindria encara molt camp per córrer.

Tot i així, la feina d’ERC en la negociació de la Llei ha permès millorar-la substancialment. La ja vigent Llei d’Acció exterior i de relacions amb UE és un text molt més clar i be estructurat que la proposta original del govern, posa de manifest que l’objectiu de la política exterior catalana –encara autonòmica- és el de ser presents i actius a la UE i al món, i incorpora notables avenços com el reconeixement de l’actuació internacional de la societat civil, de les institucions públiques i privades, dels governs locals i les universitats, incorpora el paper de la diplomàcia pública, i situa la cooperació al desenvolupament, el foment de la pau i els drets humans com a dimensions fonamentals de la política exterior catalana.

Yes, Europe!

Un dels fronts oberts més rellevants en clau catalana del recent referèndum sobre la independència d’Escòcia era el front europeu. I era rellevant en dos sentits: per les desiguals adhesions i rebutjos que suscitava la Unió Europea en els votants del sí i del no, i pels posicionaments de les institucions comunitàries sobre l’eventual victòria del sí a la independència.

La promesa del primer ministre britànic David Cameron de celebrar els propers anys un referèndum sobre la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea, per tal de calmar amb euroescepticisme les ànsies eurofòbiques de part de la població britànica, va regalar a la campanya independentista la basa de la pertinença a la Unió. No està clar que això hagi influït en els posicionaments dels votants cap al sí o cap al no d’una forma rellevant, però sembla clar que aquest fet no ha permès fer discursos al bàndol unionista “amb alegria espanyola” sobre els cataclismes de la separació.

Aquest primer sentit del debat ha tingut, però, un impacte rellevant sobre el segon; sobre la posició de la Unió Europea. El fet de no prendre Londres la bandera de l’europeisme ha impedit que cap portaveu comunitari es pronunciés a favor de la causa unionista com una garantia de permanència a la Unió Europea. La cantarella mesetària espanyola sobre l’expulsió immediata i perpètua de la UE d’una Catalunya, no ha pogut ser usada en el cas escocès, principalment pel poc entusiasme europeista del front unionista.

La victòria del no, alhora, ha permès a la Unió Europea mantenir el seu calculat silenci sobre la situació en què podria quedar respecte la UE un territori escindit d’una estat membre. Pels catalans, poder disposar de l’exemple pràctic, real i recent de la relació d’una Escòcia independent amb les institucions comunitàries, ens hauria evitat un camí amb incerteses que, com s’ha vist, són les principals armes electorals de l’unionisme (britànic o espanyol).

Article publicat al butlletí digital d’Esquerra Republicana de Catalunya

Ha guanyat Catalunya. Som més a prop del 9N

La República catalana en l’Europa de Schuman

El dia 9 de maig de 1950, gairebé cinc anys després del final de la Segona Guerra Mundial, el ministre d’Afers Exteriors de França, Robert Schuman, anunciava la proposta del seu govern de crear la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer. Allà naixia un projecte polític que cercava una marc de pau i diàleg entre les nacions europees històricament embrancades en conflictes armats. Sobre la base de la mútua cooperació en afers d’interès compartit –en aquell moment, la gestió de les matèries primeres bàsiques per fer la guerra-, es proposava edificar un projecte de convivència i ciutadania conjunta. La declaració Schuman es considera l’embrió de la Unió Europea.

Gairebé 64 anys després de la declaració Schuman, aquesta Europa somniada es troba en una profunda crisi de creixement. 28 estats formen part de les institucions comunitàries i un bon nombre d’aquests operen amb una única moneda. Però la sensació de desànim col·lectiu és profunda.

La integració econòmica (parcial i condicionada) i les reticències estatals a la unió política han generat una imatge de la Unió Europea d’espai de mercadeig d’interessos i imposicions lobístiques poc atractiu. Aquesta Unió que s’ha fet gran, encara no ho madurat prou. I cal canviar-la, des de dins.

Ens presentem a aquestes eleccions europees del 25 de maig per defensar les aspiracions del país de ser present a Europa amb veu pròpia. Però, també, aspirem a una reforma profunda de la Unió Europea. Aspirem a què la UE recuperi l’esperit fundacional de la declaració Schuman, i que retorni al camí iniciat amb l’aprovació del Tractat de la Unió Europea de 1992 –“el Tractat de Maastricht”-, se superava la dimensió econòmica de la Unió i s’introduïa el reconeixement de drets de ciutadania europeus, fora de les normatives de cada estat.

A la lluita contra la tirania dels mercats i l’asfíxia del deute, s’hi afegeix en aquestes eleccions europees la lluita contra la intolerància. La convivència en un marc de llibertats i drets de ciutadania compartits es troba es escac per l’atac despietat de les forces d’extrema dreta al conjunt de la Unió. Aquesta Europa unida que neix com a reacció a la barbàrie feixista, es troba ara amenaçada per l’extrema dreta arreu: des d’Alba Daurada a Grècia, fins al Partit per la Llibertat a Holanda, passant pel Front Nacional francès, el VOX espanyol o els més nostrat Plataforma per Catalunya o Ciutadans. Un popurri populista que combat ferotgement tot allò que conforma el nucli fundacional de la Unió.

I per si no fos prou, en aquests comicis els catalans ens hi juguem el nostre ser. El proper 25 de maig hem d’aprofitar la cita amb les urnes per començar el nou país. Volem ser un nou Estat dins la UE per treballar per a una Europa nova: una Europa concebuda des del progrés, més democràtica i més cohesionada, al servei dels ciutadans.

Estem compromesos en la construcció federal europea, en situar les competències allà on corresponen, segons un model racional i eficient d’autogovern. Volem confiar la gestió comuna dels grans reptes en matèria alimentària, energètica, demogràfica i ambiental al costat dels països avançats, amb el seny ordenador de l’Europa fundacional, la democràtica, oberta i racional.

Avui Europa i Catalunya es juguen el seu futur, volem capgirar l’austeritat i transformar-la en reactivació econòmica, indústria, economia verda i ocupació. Cal aprofitar el talent dels joves i posar-lo en funcionament. Apostem per un canvi a la UE per assolir un Acord pel Deute que inauguri una nova etapa de prosperitat i creixement. Defensem una Europa Social que promogui un Pacte de Cohesió i Benestar per lluitar contra l’augment de la pobresa i la desigualtat.

Volem una República catalana en l’Europa que somniava Schuman.

Què ens hi juguem en aquestes eleccions europees?

En els comicis del 25 de maig, Europa s’hi juga la seva pròpia raó de ser com a l’instrument més útil en la defensa, protecció i promoció dels drets de ciutadania. Amb l’ascens de les forces d’extrema dreta (a França i Holanda, sobretot) i dels moviments feixistes (Grècia), aquets grups poden obtenir grup parlamentari propi a l’Europarlament. L’Europa que defineix –i volem que ho continuï fent- un marc de drets i llibertats de ciutadania únic al món ha de plantar cara democràtica als qui volen rebentar aquest model.

Europa s’hi juga confiar les seves institucions a continuar funcionant al dictat de les receptes econòmiques conservadores, obsessionades amb la contenció i el retorn del deute, o tornar al seu paper d’estimulador econòmic, promotor d’economia del coneixement, d’economia verda i de polítiques de creació de llocs de treball. No serà gens baladí saber qui tingui la majoria a l’eurocambra o qui presideixi la Comissió.

Els catalans ens hi juguem també la nostra credibilitat com a europeistes. Hem demostrat històricament el nostre compromís amb els principis de la Unió i volem continuar essent-ne membres i participar del seu futur.

I ens hi juguem també la imatge que des d’Europa es té de nosaltres. Som un país cívic que reclama democràticament ser una república europea com les altres. 

Diplomàcia, el risc de celebrar bones notícies

Portem tant temps esperant bones notícies, que no podem evitar celebrar cada petit gest en la bona direcció com s’hi fos un regal. Cada notícia positiva, és energia que ens activa i ens ajuda a continuar treballant sense defallir fins assolir les nostres fites.

Fa ja unes setmanes, en poques hores vam saber que els principals dirigents de dues de les repúbliques bàltiques s’havien pronunciat favorablement al procés d’autodeterminació català i havien manifestat la seva voluntat de reconèixer la República catalana que sorgís d’un procés de decisió democràtica de la ciutadania. Es tracta, evidentment, d’una magnífica notícia.

Ara bé, la reacció de la diplomàcia espanyola fou airada, ràpida i contundent. Fer afirmacions d’aquest tipus per part d’un estat, implica i implicarà obrir un enfrontament amb Espanya. 

I això ens interessa a nosaltres? Ens convé?

Crec fermament que no. El què ens convé es treballar fort en dos aspectes complementaris: garantir la celebració d’una consulta que serà el millor aval que puguem obtenir de cares a l’exterior, i esmerçar tants esforços com sigui possible per tal que tots els estats apostin per reconèixer la República catalana l’endemà.

Aconseguirem els nostres propòsits en la mesura que tinguem els màxims suports quan exercim la nostre autodeterminació. Les manifestacions de suport prèvies, encara que encomiables i encoratjadores, només serveixen per fer-nos veure que anem en la bona direcció; però també serveixen per tensar les posicions diplomàtiques de l’estat espanyol, i, de moment, no comptem amb gaires mitjans diplomàtics per a la nostra defensa.

Síria: arrels del conflicte, camins cap a la pau

Video de la jornada “Síria: arrels del conflicte, camins cap a la pau”, celebrada a la Seu Nacional d’Esquerra el dia 3 d’octubre de 2013.

BENVINGUDA:
– Bernat Costas: President de la Comissió Sectorial d’Unió Europea i Política Internacional.
– Montse Torres: Presidenta de la Comissió Sectorial Polítiques d’Immigració.
TAULA RODONA:
– Zaki Alrifai: President de l’Associació sírio-catalana per la llibertat i la democràcia.
– Anna Figueres: Cap del gabinet jurídic del CCAR.
– Tica Font: Directora de l’ICIP.
– Lourdes Vidal: Cap de l’Àrea del Món Àrab de l’IEMED.
MODERA:
– Eli Nebreda: Secretària de Política Internacional.
CLOENDA:
– Jordi Solé: Vicesecretari general de Política Internacional i Relacions Institucionals.

Resolució sobre la projecció exterior de Catalunya

El darrer debat de política general al Parlament de Catalunya va finalitzar amb l’aprovació d’un reguitzell de resolucions, que serviran per marcar la pauta d’actuació del propi Parlament i del govern en aquest curs polític. I serà un curs política d’altíssima rellevància i, per tant, aquelles resolucions aprovades també tenen molta importància.

Entre aquestes resolucions, permeteu-me fer menció a aquella que defineix les línies mestres de l’actuació en l’àmbit dels afers exteriors. Aquest n’és el text resolutori:

1. El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a consolidar la projecció  exterior de Catalunya, reforçant i  racionalitzant l’actual xarxa de delegacions.
2. El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a internacionalitzar el dret a decidir del poble de Catalunya, duent a terme les actuacions següents:
   1. Reforçar el paper polític de les delegacions de la Generalitat a l’exterior, posant els seus mitjans al servei de la difusió, en tot el seu àmbit geogràfic d’actuació, del dret a decidir del poble de Catalunya.
   2. Elaborar una estratègia comunicativa per informar els principals Governs i organismes internacionals de la voluntat majoritària del poble de Catalunya d’exercir el dret a decidir.
   3. Atès que Catalunya compta amb unes comunitats a l’exterior organitzades i majoritàriament amb voluntat de participar activament en el procés per fer efectiu el dret a decidir, cal comptar amb les 124 comunitats catalanes i, en general, amb els catalans residents a l’exterior, com a agents de diplomàcia civil, altaveus de la voluntat de Catalunya d’exercir el seu dret a decidir. En aquest sentit, cal actualitzar la Llei de les comunitats catalanes a l’exterior, amb una nova normativa que reforci el suport a les comunitats, en millori la coordinació, reguli els drets i els deures individuals de la ciutadania catalana de l’exterior i estableixi els mecanismes registrals i operatius que en permetin l’adequat exercici. Cal també actualitzar i modernitzar els instruments de relació i suport a les comunitats catalanes a l’exterior-
   4. Desenvolupar mecanismes de relació i d’interlocució amb els generadors d’opinió estrangers amb l’objectiu de projectar una imatge positiva de l’exercici del dret a decidir del poble de Catalunya, en tant que exercici emparat pel principi democràtic.
   5. Donar suport a les entitats de la societat civil que activament promouen la internacionalització del dret a decidir de Catalunya, així com a les entitats catalanes que formen part d’organitzacions internacionals. Crear una taula de coordinació amb aquestes entitats que defineixi una estratègia conjunta govern-societat civil per fer pedagogia exterior sobre el dret a decidir.
   6. Aprofitar l’expertesa, el prestigi i la xarxa de contactes dels equips d’especialistes catalans de l’àmbit de les relacions internacionals (l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed), la Casa Àsia, la Casa Amèrica, el Centre d’Estudis i Documentació Internacionals de Barcelona (CIDOB) i l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals (IBEI) per difondre entre el món acadèmic i entre els actors de la diplomàcia pública el procés de Catalunya cap a l’exercici del seu dret a decidir.
   7. Potenciar el Diplocat com a organisme de diplomàcia pública i el seu paper de difusió del dret a decidir a la societat civil internacional.
   8. Treballar perquè els altres ens públics catalans que duguin a terme acció exterior (diputacions, ajuntaments, consells comarcals, etc.) incorporin en les seves línies de treball la pedagogia del dret a decidir.
   9. Aprofitar la potent presència diplomàtica a Catalunya, mitjançant els nombrosos consolats, per difondre en trobades regulars amb el cos consular el procés cap a l’exercici del dret a decidir.
   10. Donar la màxima difusió, mitjançant traduccions als principals idiomes, als informes del CATN i altres documents clau sobre el dret a decidir del poble de Catalunya.
3. El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a impulsar la participació de Catalunya als organismes internacionals.
4. El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a donar suport al reconeixement internacional de noves federacions esportives catalanes.
5. El Parlament de Catalunya insta el Govern a donar suport a les Federacions Esportives catalanes perquè puguin desenvolupar la gestió, l’organització i la promoció d’activitats esportives alhora que puguin fomentar la projecció internacional de l’esport català i de Catalunya al món.

La legitimitat democràtica serà la clau del reconeixement internacional

Hom sovint afirma que l’existència de la República catalana com a estat dependrà del reconeixement com a tal per la resta d’estats del món. I, en molt bona part, té raó. Els dubtes apareixen quan es formula la pregunta següent: què cal, doncs, per a què altres estats reconeguin Catalunya?

Aquesta setmana passada el primer ministre britànic David Cameron ens ha ofert una resposta: legitimitat democràtica. 

Cameron digué a Mariano Rajoy que “no és bo ignorar qüestions de nacionalitat, o d’independència, és millor exposar els teus arguments i deixar que la gent decideixi, així ho fem al Regne Unit”. Un cap de govern conservador recepta a un altre una dosi de democràcia per atendre els debats polítics.

I aquesta serà la clau també del reconeixement internacional. La persecució de les màximes quotes de legitimitat democràtica en assolir el nostre objectiu d’esdevenir estat marcarà de forma molt clara la posició que prendran les democràcies (especialment les europees) vers el nostre reconeixement.

Si seguim la via escocesa de la consulta ciutadana –encara que el govern espanyol no ho avali-, no hi ha cap mena de dubte que el Regne Unit en reconeixerà el resultat. I el reconeixement per part de la Gran Bretanya –l’estat referent a Europa quan es parla d’estats amb “conflictes” nacionals al seu interior- és l’aval per al reconeixement de qualsevol altre estat europeu nacionalment monolític.